18 mar. 2012

Per què cal fer Cooperació?

Article de presentació del número 7 de la revista Solidària, realitzada des de la Regidoria de Cooperació, Solidaritat i Pau de l'Ajuntament de Sant Boi de Llobregat

El món en què vivim i la terrible situació de crisi que els països del anomenat primer món estem patint alimenten, encara més, l’individualisme, la discriminació i la cerca desesperada de culpables. A "casa nostra" els més dèbils són assenyalats com els causants de tots els mals actuals de la nostra societat. D’aquesta manera, el color de la pell, la religió, el fet d’haver nascut a un altre país, es converteixen en raons suficients per apuntar contra alguns. Potser el que no pensem es que aquestes persones fa anys i dècades que pateixen la crisi als seus països. Potser no estem dirigint els nostres esforços a posar nom i cognoms als culpables reals de tot plegat; és més fàcil que el boc expiatori sigui dèbil.

Hauríem de començar a entendre que el fet d’haver nascut en un o altre indret no ens dona cap superioritat, que no podem anar pel món donant lliçons perquè les desigualtats no entenen de fronteres i les injustícies són com una taca d’oli que s’escampa per tot arreu. Som iguals i formem part d’un sol món, un món cada cop més interconnectat en què la solidaritat també s’hauria de poder globalitzar. Tot el contrari, sembla que és ara quan la solidaritat i la cooperació es posen en entredit. I si ben és cert que vivim moments complicats, temps d’escassetats, no podem acceptar les visions i solucions insolidàries que se’ns plantegen per resoldre els problemes a casa nostra i també els que trobem més enllà de les nostres fronteres.

Els que creiem en la cooperació seguirem defensant la seva existència i ho farem basant-nos en la defensa dels Drets Humans, fonamentant-nos en arguments morals, jurídics i analitzant la situació actual de la cooperació al desenvolupament. Però sobretot ho farem amb el convenciment que ens calen eines, com la cooperació que ens ajudin a combatre aquesta realitat plena de desequilibris entre el Sud i el Nord. Una eina que només podrà sobreviure a les retallades amb el convenciment dels ciutadans i ciutadanes que la defensin. Ja han passat vint anys de les primeres mobilitzacions pel 0,7€, quan milers de persones van sortir al carrer per reivindicar la destinació d’aquest percentatge per a cooperació dins els Pressupostos Generals de l’Estat i ho feien "per justícia, solidaritat i supervivència”. Una petició que va ser assumida pels ens locals que van ser els primers impulsors i finançadors de la cooperació al desenvolupament.

Ara és el moment de tornar a alçar les nostres veus en defensa de la cooperació, que és quelcom més que aportar diners. Hem de defensar la solidaritat i la cooperació com a valors i com a màximes que ens defineixin com a societat.

3 nov. 2011

Derechos Humanos, ¿dónde?

En éste, nuestro mundo “desarrollado” (¿desarrollado?) de fachada perfecta, son pocas las ocasiones que tenemos de conocer de forma directa y poder mirar a los ojos a aquellos que son ignorados e incómodos para el sistema. Yo tuve la ocasión de hacerlo el pasado 6 de octubre cuando dos mujeres de palabra firme y manos amables visitaron Sant Boi, entre otras ciudades catalanas, con la esperanza como bandera. Esperanza en la sociedad civil, en la movilización, en la incidencia internacional que pueda hacer el conjunto de la sociedad. “Después de 13 años de angustias ya no tenemos esperanza en el sistema judicial de los Estados Unidos. La justicia no hará nunca justicia con nuestros familiares y sólo esperamos que la presión internacional consiga su liberación”, explicaba Magali Llort en uno de los actos que han protagonizado durante su estancia por tierras catalanas.

Adriana Pérez y Magali Llort son la esposa y la madre, respectivamente, de Gerardo Hernández y Fernando González, dos de los cinco cubanos (a los dos anteriores habría que sumar a Ramón Labañino, Antonio Guerrero y René González) detenidos en Miami en 1998 y condenados a penas desproporcionadas por “conspiración”. Desproporcionadas no sólo por la dureza de la sentencia (“Los 5 de Cuba” fueron condenados con penas de entre 15 años y cadena perpetua en prisiones federales de diferentes estados), sino por las penas adicionales que han tenido que sufrir tanto ellos como sus familiares. René González conoció a su hija cuando ésta tenía 9 años; las esposas de René y Gerardo no han podido visitar a sus maridos en 13 años; el correo postal tarda meses en llegar y las cartas tienen que ser abiertas y leídas en presencia de un funcionario, entre otras denuncias que tanto las familias como diversas ONG han hecho públicas.

Amnistía Internacional, por ejemplo, ha pedido en varias ocasiones la revisión del caso de “Los 5 de Cuba” aportando un informe y nuevos datos que demostraban la ausencia de pruebas claras sobre la culpabilidad o inocencia de estos cinco hombres respecto de los cargos que se les imputaban y que existían dudas sobre la justicia e imparcialidad del juicio, que no se habían resuelto en la apelación. Amnistía Internacional no sólo denuncia la imparcialidad en el juicio y el trato discriminatorio durante la detención preventiva, en la que no tuvieron acceso a sus abogados y documentación, sino que muestra su preocupación por la violación reiterada de normas internacionales y el código humanitario. Estas normas establecen un tratamiento humano de los presos y obligan a los Estados a proteger la vida familiar. Negar repetidamente visados a las familias de los detenidos, conocer por primera vez a una hija 9 años después de su nacimiento o ver a tu mujer una vez en 13 años no se podría considerar tratamiento humanitario de presos. Más bien parece un castigo adicional que condena, todavía más (si cabe) a los presos y a sus familias.

Los ojos de estas dos mujeres, que expresaban dignidad y a la vez desesperación, se empañaron al explicar que al día siguiente de nuestro encuentro uno de los 5, René González (condenado a 15 años), saldría de la cárcel, que no es lo mismo que quedar en libertad puesto que debía permanecer en territorio estadounidense durante 3 años más. 3 años más de encarcelamiento, sólo que en lugar de rejas, René tendrá una frontera de odio acumulado y rencor entre dos países que no le dejará, de momento, abrazar a sus hijas ni besar a su mujer.

Ojalá injusticias como ésta no estuvieran al servicio de la doble moral de los medios de comunicación que siempre se olvidan de algunas partes del mundo -normalmente de la mitad norte del hemisferio- cuando hacen la lista de países en los que se cometen violaciones de derechos humanos.

Ojalá, como cantaba Silvio...

11 oct. 2011

Somiant un món millor

La meva aventura blocaire no podia començar en millor moment. Des d’aquest Diari Obert, que pretén ser teu i meu, vull explicar allò que hem treu la son, les coses quotidianes que m’emocionen o les que m’emprenyen. Sóc, però, una defensora de l’alegria (com voldria Benedetti) així que m’esforçaré en recordar, entrada rere entrada, tot allò pel que val la pena treballar i lluitar.
Alegria la meva, que en menys de 4 mesos al capdavant de la Regidoria de Cooperació Solidaritat i Pau he pogut celebrar amb els santboians i santboianes el Dia Internacional de la Pau i el Barrejant 2011, i comprovar la importància de fer un treball actiu en sensibilització i promoció de la cultura de pau. Aquesta entén la diferència com a font d’enriquiment personal i social i es basa en relacions cooperatives i solidàries. Molts no entenen aquestes paraules i van per la vida, i per la política, assenyalant amb el dit al diferent i carregant sobre ell culpes basades en la incultura i l’analfabetisme social.

En motiu del Dia Internacional de la Pau, va tenir lloc el passat 21 de setembre, una taula rodona a Can Massallera per tractar el controvertit tema de “Les primaveres àrabs: escenaris després de les revoltes”, amb la participació de Nazanin Amiram, llicenciada en Ciències Polítiques i professora de la UNED i Bichara Khader, professor de Ciència Política i director del Centre d’Estudis i Investigacions sobre el Món Àrab Contemporani de la Universitat de Lovaina. Ens van oferir dues visions d’una mateixa realitat fruit de reflexions oposades i de vivències diverses que els han portat a cadascun a ser i a pensar com pensen. Hem quedo amb un pensament comú: la satisfacció de veure que la major part d’aquestes revoltes són fruit d’accions noviolentes promogudes, generalment, pels joves del país en qüestió. Normalment són els exercits els que aconsegueixen coses però en casos com Tunisia i Egipte la opció noviolenta va aconseguir instaurar la idea del canvi d’uns governs que portaven instal·lats al poder des de feia dècades. La noviolencia, en una mateixa paraula, és la força de la ciutadania, és la lluita sense armes, una lluita que no destrueix sinó que construeix una societat més justa.

El concert que ens va oferir l’Orquestra Àrab de Barcelona va acabar de arrodonir aquesta festa per la Pau en la que van participar un bon número de santboians i santboianes que volen conèixer altres realitats, que creuen que no hi ha prou amb llegir uns diaris esbiaixats per les empreses que els dominen o veure les quotes de protagonisme que tenen els majors responsables del patiment mundial a la televisió.

Però si hi ha un acte destacat per a la solidaritat a la nostra ciutat, aquest té nom propi i es diu Barrejant. Un cap de setmana (30 de setembre, 1 i 2 d’octubre) que va convidar a la reflexió i que proposava un apropament a les realitats desiguals que es viuen arreu del món per poder prendre consciència i, seguidament, adquirir un compromís envers aquestes situacions. “El món pot canviar però no ho farà sol”, aquest era el lema que apel·lava a la voluntat individual però també col·lectiva per transformar la reflexió en acció.

Tenir al costat a l’Arcadi Oliveras i sentir de prop la seva passió a l’hora de defensar per què cal canviar el món; escoltar i veure els alumnes de l’IES Rubió i Ors desmuntar tòpics sobre la immigració i fer propostes per canviar el món; passejar per la Fira d’entitats per conèixer els veritables protagonistes d’aquesta festa, les associacions i ONG’s als quan no cal recordar que el món pot canviar però no ho farà sol, ells i elles ja treballen dia rere dia cercant aquest canvi; tornar a emocionar-me amb la pel·lícula “También la lluvia” i compartir reflexions posteriors amb els assistents i el periodista Cristian Cepeda; deixar-me impregnar per l’extens coneixement i les idees que ens van exposar el Juan Carlos Monedero, la Milagros Pérez Oliva i el Alfonso López; ballar al ritme de “Guantanamera”; traslladar-me al Puerto de Santa Maria amb el Ruibal; comprovar l’èxit entre els més petits d’una iniciativa com el mercat d’intercanvi...

Em deixo moltes sensacions d’aquests 3 dies, d’aquests primer mesos realitzant una feina en la que crec i que m’apassiona, però em quedo amb una: comprovar que som molts els que somiem amb un món millor i com deia una de les propostes que l’associació Ensenyament Solidari va enlairar en la seva acció al Barrejant, el món només canviarà si somiem coses bones.